Fitoteràpia en un centre de nutrició: Les 5 principals afeccions dels pacients i la seva relació amb les plantes medicinals

Què és la fitoteràpia?

La fitoteràpia -del grec Phytos ( ‘planta’ o ‘vegetal’) i therapeia ( ‘teràpia’) – és l’ús de productes d’origen vegetal per a la prevenció, la curació o l’alleujament d’una àmplia varietat de símptomes i malalties. El diccionari de la Reial Acadèmia,  defineix la paraula fitoteràpia com:

“Tractament de les malalties mitjançant plantes o substàncies vegetals.”

En les malalties cròniques o degeneratives, la fitoteràpia i l’ús de plantes medicinals només tindrà un paper coadjuvant al tractament en general.

Els tractaments de fitoteràpia, tenen molt pocs efectes secundaris o contraindicacions. Tot i així, cal prendre precaucions, conèixer bé les seves aplicacions i consultar sempre amb el metge abans del seu ús.

Recordeu que, per a totes aquestes patologies esmentades a continuació, un patró alimentari adaptat a elles és igual o més important que l’ús de la planta medicinal adequada. No oblidis consultar a un dietista nutricionista en cas de patir qualsevol de les afeccions. Un bon professional de la nutrició podrà adaptar el patró alimentari a la malaltia i simptomatologia presentada i guiar-te en la millora d’aquesta.

Principals afeccions i consultes en un centre de nutrició

L’altre dia, buscant informació per aquest post, vaig trobar un document realitzat per l’Agència de Formació, Investigació i Estudis Sanitaris Pedro Laín Entralgo, – entitat que realitza activitats amb l’objectiu de millorar i adequar la formació i la investigació dels professionals sanitaris en l’àmbit de la comunitat de Madrid- en que es resumien les 50 principals consultes en medicina de família i el protocol a seguir en cadascuna d’elles. Així, vaig decidir reunir aquelles afeccions que resulten més comuns en un centre de nutrició, definir-les i relacionar-les amb plantes medicinals que poden ajudar a combatre-les o pal·liar-les.

1. Restrenyiment

Patologia caracteritzada per una dificultat en el buidament espontani i regular del còlon.

La percepció de restrenyiment és molt variable en funció de cada persona, però hi ha un consens entre els professionals de la salut per a definir el restrenyiment a partir de l’existència de dos o més de les següents condicions durant 12 setmanes, consecutives o no:

• Freqüència de deposicions inferior a tres vegades a la setmana.
• Necessitat de realitzar esforç en l’acte defecatori en més del 25% dels casos.
• Excrements de consistència dura en més del 25% de les ocasions.
• Sensació d’evacuació incompleta en més del 25% dels casos.
• Necessitat de recórrer a maniobres manuals per eliminar la femta en més del 25% de les vegades.

En funció de la durada, el restrenyiment és ocasional (el que es manifesta de forma transitòria, a causa de canvis d’hàbits) o crònic o habitual (quan es perllonga per un temps superior a un any per presència o no d’alguna alteració fisiològica o malaltia).

Els principals causants del restrenyiment poden classificar-se en:

• FACTORS INDIVIDUALS: Dieta pobra en fibra, beure poc líquid i falta d’exercici.
• DESORDRES PATOLÒGICS: afeccions digestives com la colitis ulcerosa, malaltia de Crohn, diverticles, malaltia inflamatòria intestinal (MII) o fins i tot malalties sistèmiques con la diabetis mellitus, hipotiroïdisme, esclerosi múltiple, lesions medul·lars …
• FACTORS iatrogènics: la presa d’alguns medicaments pot produir restrenyiment com a efecte secundari.

Tractament fitoterapeutic del restrenyiment

El tractament en cas de restrenyiment implica la utilització de laxants més de l’adopció de pautes higiènic-dietètiques adequades.

Segons el seu mecanisme d’acció es poden classificar en diferents grups, però els més usats en l’actualitat són els FORMADORS DE MASSA i els ESTIMULANTS.

• FORMADORS DE MASSA: són productes que incrementen el volum del bol fecal i, com a conseqüència, estimulen l’activitat motora per distensió al còlon.
• ESTIMULANTS: són productes que augmenten la motilitat intestinal a causa de l’estimulació de receptors de la mucosa i augmenten la secreció d’aigua cap a la llum intestinal.

* L’ús prolongat d’aquests pot provocar dependència.

* Prendre laxants pot reduir l’absorció de vitamines, minerals i medicaments per la qual cosa es recomana el seu ús separat dels àpats principals i medicació.

Segons el seu mecanisme d’acció es poden classificar en diferents grups, però els més usats en l’actualitat són els FORMADORS DE MASSA i els ESTIMULANTS.

• FORMADORS DE MASSA: són productes que incrementen el volum del bol fecal i, com a conseqüència, estimulen l’activitat motora per distensió al còlon.
• ESTIMULANTS: són productes que augmenten la motilitat intestinal a causa de l’estimulació de receptors de la mucosa i augmenten la secreció d’aigua cap a la llum intestinal.

* L’ús prolongat d’aquests pot provocar dependència.

* Prendre laxants pot reduir l’absorció de vitamines, minerals i medicaments per la qual cosa es recomana el seu ús separat dels àpats principals i medicació.

2.Diarrea

La diarrea consisteix en un increment del volum, la fluïdesa o la freqüència de les deposicions a causa d’un increment del contingut d’aigua en femtes, que es tradueix en l’evacuació de femta de consistència líquida o pastosa.

Segons la seva durada, les diarrees seran agudes (quan dura menys de 20 dies) o cròniques (durada superior a 20 dies, freqüentment causa d’alguna afecció intestinal com síndromes de malabsorció o maldigestió o insuficiència biliar o pancreàtica).

Tractament futoterapèutic de la diarrea

En general, per al tractament de la diarrea, es recomana: repòs, garantir una bona hidratació, suspendre o reduir l’alimentació sòlida i afavorir la recuperació i regeneració de la flora intestinal mitjançant el subministrament de preparats bacterians o probiòtics.

Quant a l’ús de les plantes medicinals es refereix, en aquest cas, s’usen antidiarreics.

Aquests es poden classificar com:

• TANINS: formen una capa protectora sobre l’epiteli que protegeix la paret intestinal enfront d’agents irritants i disminueix la secreció d’aigua cap a la llum intestinal.
• ADSORBENTS I ABSORBENTS (mucílags): són substàncies capaces d’adsorbir les toxines causants de la irritació que dóna lloc a la diarrea, i d’absorbir l’aigua.
• MIXTES: contenen tanins i mucílags, de manera que actuen com astringents i absorbents al mateix temps.
• MODIFICADORS DE LA MOTILITAT: disminueixen la motilitat gastrointestinal retardant així la progressió del contingut intestinal.

3. Mal d’estómac

El mal de panxa descrit pels pacients sol ser una senyal de males digestions o dispèpsia.

Normalment, el procés de dispèpsia es deu a una deficient secreció de sucs gàstrics i per a això, hem d’indicar plantes que puguin produir un estímul del sistema digestiu.

Tanmateix, aquest mal de panxa també pot ser produït per un excés d’acidesa gàstrica causa d’un augment de la secreció d’aquests sucs gàstrics.

Ha de ser el metge el que valori i diagnostiqui en quin dels dos casos ens trobem, per així, poder adaptar la dieta i el coadjuvant.

Tractament fitoterapèutic de la dispèpsia

Segons el causant de la dispèpsia (excés o dèficit de secreció de sucs gàstrics), el tractament serà diferent.

En el cas del dèficit de secreció de sucs digestius:

• AMARGS: el gust amarg d’aquestes substàncies provoca la secreció de saliva i altres sucs digestius com el gàstric i biliar.
• PLANTES AMB ENZIMS DIGESTIUS: contenen complexos enzimàtics, fonamentalment proteases que facilita la digestió de proteïnes.

En el cas de l’excés de secreció de sucs gàstrics:

• ANTIÀCIDS: redueixen la secreció àcida de l’estómac i afavoreixen la regeneració de la mucosa gàstrica.
• PROTECTORS GÀSTRICS: a causa de l’acció demulcant dels mucílags, tenen la capacitat de protegir la mucosa gàstrica. Solen augmentar la producció de moc i proporcionar una acció protectora mecànica (efecte “apòsit”).

A més, els CARMINATIUS i ESPASMOLÍTICS poden ser un bon coadjuvant en ambdós casos. S’utilitzen per eliminar l’excés d’aire acumulat a l’estómac o a l’intestí i per reduir la distensió abdominal i els espasmes gastrointestinals, respectivament.

4. Insomni

És el trastorn de son més freqüent en la població general. Consisteix en una reducció de la capacitat per dormir que es caracteritza per almenys un dels següents símptomes:

Incapacitat per part de l’individu per agafar el son.

• Augment del nombre de despertars nocturns.
• Disminució del temps de son, despertant l’individu massa d’hora.
• Sensació que el somni ha estat insuficient.

Hi ha diferents tipus d’insomni, i cada un d’ells presenta un tractament diferent, pel que és necessari conèixer quin és el que pateix el pacient per posar un tractament individualitzat.

Aquests es poden classificar segons la seva durada:

• TRANSITORI: Durant només uns pocs dies i desapareix. Sol ser per situacions concretes i transitòries com en el cas d’estrès per feina o per exàmens, jet lag …
• DE CURTA DURADA: Durant un màxim de 4 setmanes.
• DE LLARGA DURADA: Roman durant un període superior a un mes.

O segons la fase del son que afecti:

• INICIAL: costa molt agafar el son.
• MITJANA: quan no costa començar a dormir, però es pateix de nombrosos despertars al llarg de la nit.
• TERMINAL: no hi ha problemes per agafar el son ni mantenir-lo durant la nit, però el temps del somni es veu reduït, despertant abans del normal.

Les tècniques conductuals solen ser molt efectives per a l’alleugeriment de l’insomni a llarg termini, però també hi ha plantes medicinals que poden ajudar en el seu tractament.

Tractament fitoterapèutic de l’insomni

Un de les principals avantatges del tractament de l’insomni mitjançant la fitoteràpia és que les plantes medicinals no alteren l’arquitectura del somni aconseguint que l’individu recuperi el somni adequadament, i sense crear dependència.

S’ha de tenir en compte la modalitat d’insomni patida pel pacient, per recomanar el tractament més adequat:

5. Estrés

L’estrès es genera davant aquelles situacions en què les demandes ambientals superen als recursos de l’individu per afrontar-les, el que desencadena un conjunt de reaccions en l’àmbit fisiològic, psicològic i conductual. Té com a finalitat incrementar l’estat d’activació de l’individu per poder atendre aquestes demandes.

Es deu a l’alliberament d’hormones específica, com l’adrenalina o el cortisol, que activen el cervell perquè estigui més alerta, tensen els músculs i augmenten la freqüència cardíaca, entre d’altres efectes.

Cert nivell d’estrès és beneficiós, de fet, ens ajuda a adaptar-nos a noves circumstàncies com una nova feina. A més, ens ajuda a reaccionar millor quan estem davant d’una emergència o situació de perill.

El problema ve quan aquesta situació es perllonga en el temps i l’estrès no és només una reacció puntual, sinó que es torna crònic.

Hi ha 3 tipus principals d’estrès segons la seva durada:

• ESTRÈS AGUT: es produeix com a reacció a una exigència o la pressió puntual. És de curta durada. Es manifesta amb cansament i símptomes tensionals, sobreexcitació, lleugera ansietat …
• ESTRÈS AGUT EPISÒDIC: es produeix quan es donen situacions d’estrès agut de forma repetitiva. Poden aparèixer símptomes més greus com la presència freqüent de migranyes i dolors tensionals, hipertensió arterial, pressió al pit i propensió a patir malalties cardíaques.
• ESTRÈS CRÒNIC: és una situació esgotadora que produeix un desgast físic i emocional continu a la persona que el pateix. En ocasions aquest tipus d’estrès pot estar en l’origen d’un infart de miocardi o d’altres malalties sistèmiques, com l’ictus.

En qualsevol dels 3 casos d’estrès, requereixen de teràpia psicològica per aprendre eines pràctiques per afrontar i gestionar aquest estrès.

Tractament fitoterapéutic de l’estés

El tractament fitoterapèutic en l’estrès pot ser molt útil quan es tracta d’una situació d’estrès recent, amb símptomes moderats.

Les plantes medicinals d’ús més freqüent en cas d’estrès es troben:

• PLANTES ADAPTÒGENES: tenen la capacitat d’estimular la resistència de l’organisme davant aquest estat d’estrès.

• PLANTES AMB EFECTE SEDANT: ajuden a controlar el nerviosisme, l’ansietat o l’insomni, algunes de les manifestacions més comunes de l’estrès