Problema alimentari
Parlem de problema alimentari quan la conducta amb l’alimentació no implica un perjudici físic o no amenaça la qualitat de vida de la persona, però el subjecte si viu la seva ingesta o la seva relació amb el menjar com un problema.
Els problemes alimentaris, en la seva gran majoria els trobem en el “efecte casi”, és a dir, no compleixen tots els criteris necessaris per poder considerar-se un trastorn de la conducta alimentària, però estan molt a prop. En resum, són dificultats en relació a l’alimentació, difícils de diagnosticar.
Moltes persones que es troben en aquest espectre senten que potser no estan prou alterades i que simplement tenen dificultats, amb les quals es “acostumen” a conviure. És per això que molts casos no demanen ajuda a professionals i altres tants demanen ajuda a dietistes-nutricionistes, els quals, en moltes ocasions no es veuen amb prou eines com per poder ajudar-los.
Tot i que la persona que arriba a consulta no tingui un trastorn alimentari, és important que identifiquem quines són les dificultats que té referent a l’alimentació. Un cop identificada aquesta problemàtica, podrem conscienciar la persona, per fer-li saber que allò que li està succeint SÍ és important. I per tant, rebre ajuda d’un psicòleg especialitzat juntament amb un dietista-nutricionista, en la majoria dels casos, seria el més convenient.
Com identificar si una persona té o no una conducta problemàtica?
Cada persona és un món i per això és important respectar la bioindividualidat de cada subjecte, ja que les necessitats dietètiques i calòriques són totalment diferents. És per això que la nostra avaluació no només s’ha de basar en la ingesta de quilocalories sinó que, també, haurem de tenir en compte les sensacions / emocions referent al menjar.
Per exemple, si un noi de 23 anys que practica molta activitat física, esmorza 5 torrades de crema de cacau i li cau bé, no serà una conducta problemàtica. Si en canvi, una altra persona que no realitza gaire activitat física, esmorza el mateix, li fa mal (sensació inflor) i a més, se sent culpable per haver menjat, si parlem d’ una conducta problemàtica.
Un altre exemple seria una noia que després de dinar es menja tres unces de xocolata, gaudint-ne, en calma, sense que li comporti cap conseqüència negativa. Versus, una noia que es menja tres unces de xocolata després del seu esmorzar, amagant-se dels seus companys de l’oficina perquè s’avergonyeix de l’acte de menjar. A més, aquesta noia, es passa tota la tarda pensant en el mal que ha fet al menjar-se aquestes unces de xocolata i té remordiments per això. Això sí que serà una conducta problemàtica.
En definitiva, quan en la persona causa unes conseqüències negatives (tant físiques com psicològiques), parlem de comportament problemàtic. Així doncs, és important que la persona pugui definir les seves conductes disfuncionals (allò que li causa malestar), tot i no tenir un diagnòstic diferenciat.
Trastorns de la conducta alimentària i de la ingesta d’aliments
Dins de l’apartat “Trastorn Alimentari i de la Ingestió d’Aliments”, del DSM-V s’inclou:
- Pica
- Trastorn per Ruminació
- Trastorn de Evitació / Restricció de la ingestió d’aliments
- Anorèxia i Bulímia Nerviosa
- Trastorn de Afartaments
- Altres trastorns alimentaris o de la ingestió d’aliments especificat o no especificat.
Atès l’enorme amplitud que ens requeria una explicació dels diferents trastorns que ens aporta el DSM-V ens centrarem en la Bulímia i Anorèxia nerviosa i el Trastorn de Afartaments.
Bulímia nerviosa
Per establir el diagnòstic de la bulímia nerviosa han de donar-se tres elements i excloure un quart.
A– La persona ha de patir afartaments freqüents.
- Ingestió en un període determinat, d’una quantitat d’aliments clarament superior a la que la majoria de les persones ingeririen en un període similar en circumstàncies semblants.
- Sensació de la manca de control sobre el que s’ingereix durant l’episodi.
B– La persona ha de practicar un o diversos mètodes extrems per controlar el pes. Entre ells s’inclou el vòmit autoinduït, l’abús de laxants o diürètics, l’exercici excessiu o la dieta o dejuni extrem.
C– Els afartaments i els comportaments compensatoris inapropiats es produeixen, de mitjana, almenys una vegada a la setmana durant tres mesos.
D– La persona ha de jutjar-se a si mateixa fonamental o exclusivament en termes de la seva capacitat per controlar el seu pes i la seva figura. Mostren una excessiva preocupació per la seva figura i el seu pes que van més enllà de sentir-grossos o infeliços amb la seva aparença.
E– La persona no pateix anorèxia nerviosa. Això vol dir que la persona no pot estar molt per sota del seu pes normal.
Anorexia nerviosa
Para concluir que alguien padece este trastorno alimentario han de reunirse las siguientes condiciones:
A– La persona ha de tener un peso significativamente inferior al que le corresponde como resultado de su propio esfuerzo. Restricción de la ingesta energética en relación con las necesidades. Un peso significativamente bajo se define como un peso que es inferior al mínimo normal, o en niños y adolescentes, inferior al mínimo esperado.
B– La persona ha de mostrar evidencias de sobreestimación de la importancia del peso y la figura. A las persona con anorexia nerviosa les aterra la idea de ganar peso. Comportamiento persistente que interfiere en el aumento de peso, incluso con un peso significativamente bajo.
C– Alteración en la forma en que uno mismo percibe su propio peso o constitución corporal en la autoevaluación, o falta persistente de reconocimiento de la gravedad del peso corporal bajo actual.
Trastorn per afartament
A– El trastorn per afartament es caracteritza per l’aparició d’episodis d’ingesta compulsiva que de defineixen per dues característiques essencials:
- La ingesta d’en poc temps d’una quantitat de menjar excessiva i
- La pèrdua de control de sobre aquesta ingesta.
B– Els episodis d’afartaments s’associen a tres o més dels fets següents:
- Menjar molt més ràpidament del que és normal.
- Menjar fins sentir-se desagradablement ple.
- Menjar grans quantitats d’aliments quan no se sent fam físicament.
- Menjar sol, a causa de la vergonya que se sent per la quantitat que s’ingereix.
- Sentir després a disgust amb un mateix, deprimit o molt avergonyit.
C– Malestar intern respecte als afartaments.
D– Els afartaments es produeixen, de mitjana, almenys 2 vegades per setmana, en els últims 6 mesos.
E– L’afartament no s’associa a la presència d’un comportament de conducta compensatòria (característica de la bulímia nerviosa).
Què han de fer les persones que tenen dificultats relacionades amb l’alimentació?
No hem d’oblidar que el més comú és que les persones amb problemes alimentaris expressin altres dificultats relacionades amb l’estat d’ànim, l’autoestima, assertivitat, relacions socials, perfeccionisme …
Per tant, no només estem parlant d’una mala relació amb el menjar sinó que hi ha una estructura molt més complexa del qual s’han de responsabilitzar.
És important que les persones amb dificultats alimentàries puguin deixar-se aconsellar per un professional qualificat. Treballar amb un equip multidisciplinari (psicòleg i dietista-nutricionista), pot ser la millor opció. No obstant això, és important avaluar cas per cas.
Evitar programes de pèrdua de pes que fomenten una dieta estricta o que prohibeixen algun tipus d’aliment, és essencial per treballar amb aquest tipus de dificultats.
Aprèn a millorar la teva relació amb el menjar des d'avui mateix
Marta García
Psicóloga y psicoterapeuta
